Imatge
The original Camaca

La traducció i retolació manual de Nena pija em van portar prop de quatre mesos de feina. Durant aquest temps, la peculiar ortografia de la Piluca i la seva fauna va ocupar bona part dels meus pensaments.

Si heu llegit la tira còmica ja haureu notat que hi abunden les transcripcions fonètiques de la parla dels pijos de Barcelona. Com qui no vol la cosa, arran d’anar traduint i retolant se’m va despertar l’oïda per la fonètica del català en general, i del català que sentia al meu voltant en particular. Vaig començar a percebre matisos que durant molt de temps m’havien passat per alt.

Un aclariment. A Nena pija els protagonistes parlen un català força genuí. Presenten una fonètica que és pròpia del català que es parla a la zona alta de Barcelona, però pel que fa a lèxic i sintaxi el seu llenguatge no té gaires interferències del castellà. Així ho he procurat. És intencionat. Nena pija no va de la ubiqüitat del ‘catanyol’ a l’àrea metropolitana de Barcelona, com potser algú podria esperar.

 

Nena pija la Piluca i les seves amigues la paraula QUE la pronuncien així: CA. 

 

Tant quan és una conjunció: 

ET DEMANO QUE PLEGUIS ➜ AT DAMANU CA PLEGUIS

 

Com quan és un pronom relatiu:

LA NOIA QUE T’AGRADA ➜ LA NOIA CA T’AGRADA

 

És una transcripció fonètica bèstia de la vocal neutra pronunciada en català barceloní pijo. 

Realment, aquesta mena de transcripció no me l’he inventada jo ni molt menys. De fet, us recordo que un malnom molt habitual que rebem els barcelonins és CAMACOS. Prové de l’exclamació «que maco!», que representa que fem servir per exaltar qualsevol fotesa que ens creuem quan anem d’excursió. 

Us recordo també que un dels personatges més recordats de TV3 és la Sandra Camaca, pija de Barcelona ―més pàmfila que rica, tot sigui dit― interpretada per la inigualable Lloll Bertran (Igualada, 1957).

Imatge
Lloll Bertran fent de Sandra Camaca
 

La Sandra Camaca ho va petar a TV3 a mitjans dels 90. Permeteu-me que m’aferri a aquesta dada per sostenir que en aquella època existia la percepció generalitzada que a Barcelona la paraula QUE es pronunciava CA (afinant més, [kɐ]).

Per reforçar la meva hipòtesi afegeixo com a prova, senyories, el següent document audiovisual: l’anunci de Kinder Bueno emès a TV3 l’any 1994

Imatge
camalamén
☝️ Fes clic a la imatge per obrir el vídeo a can YouTube. No et casco el vídeo encastat aquí perquè se't farciria el navegador de cookies de propaganda.

I per què parlo en passat quan dic que en aquella època existia la percepció generalitzada que a Barcelona la paraula QUE es pronunciava CA? Doncs perquè m’he adonat que ja no és així.

 

Compte amb el que diré ara.

 

No sé quan ni com va començar el fenomen, però a Barcelona la paraula QUE cada cop menys gent la pronuncia CA, i en canvi tot déu la pronuncia QUÉ. Ni tan sols és QUÈ amb l’e oberta com el pronom interrogatiu. QUÉ amb l’e tancada. A la manera del castellà.

 

La Piluca i les seves amigues diuen:  ÉS CA, TIA, NO POT SER

Avui a Barcelona la gent, pija i no pija, diu:  ÉS QUÉ, TIA, NO POT SER

 

La Piluca i les seves amigues diuen:  CREC CA NO, TIA

Avui a Barcelona la gent, pija i no pija, diu:  CREC QUÉ NO, TIA

 

Confesso que jo mateix faig aquesta pronúncia molt sovint, sobretot en la combinació EL QUE. No n’era conscient. Juraria que quan era més jove no ho pronunciava com ho faig ara. És el primer cop que m’adono d’un canvi d’aquesta mena en la meva pròpia fonètica.

Passa una cosa semblant amb la paraula PERÒ. A Barcelona aquesta paraula l’acostumàvem a pronunciar com un monosíl·lab [pɾɔ], com a tants altres indrets. Des de fa temps a Barcelona s’ha estès pronunciar PERÒ amb la primera síl·laba tònica i la e tancada. És a dir, exactament com es pronuncia en castellà. Val a dir que no és un fenomen fonètic tan estès com el QUÉ ―de moment―.

 

A què pot ser degut això del QUÉ a Barcelona?

És per influència del català occidental? Los del sud mos mataran a tots la vocal neutra?

És per influència del castellà? I ara! Mai abans ha passat, això. La classe d’acusació en base a una altra fase.

És perquè l’elisió de la vocal neutra ens sona tan bé que quan toca pronunciar-la ens sembla incorrecte? Una prova. Pronuncia això ràpid: «Crec que és probable». Ara pronuncia-ho molt lentament: «Crec. Que. És. Probable».

És perquè no llegim gaires textos que estiguin pulcrament accentuats? Encara que no recordem res de la morfosintaxi que vam estudiar al col·le, si veus escrit un QUÈ amb accent saps que es pronuncia amb e oberta; si veus escrit un QUE pelat saps que es pronuncia amb vocal neutra ―menys o més pròxima al so d’una a depenent del teu grau de barcelonitat―. En canvi, si ens passem el dia llegint comunicació instantània escrita a correcuita, on sovint prescindim de l’accent als monosíl·labs, acabem perdent la referència de quan toca pronunciar cada cosa. Al final a Barcelona una paraula com QUE l’acabem pronunciant sempre de la mateixa manera, la que percebem més sofisticada, més correcta i més habitual (espòiler: en castellà).

 

Abans esmentàvem el malnom CAMACOS. Si aquest terme s’hagués d’inventar avui, als bacelonins ens anomenarien QUÉ-MACOS, i el cèlebre personatge de la Lloll Bertran es diria Sandra Qué-Maca.

Una dècada després de l’apogeu de la Sandra Camaca, a TV3 triomfava el Polònia. El programa es va estrenar el 2006, en ple govern tripartit. Recordeu quina era la frase recurrent del president Maragall, interpretat pel nostre estimat Queco Novell (Barcelona, 1963)? No era «CA CABRON!», sino «QUÉ CABRON!»

Imatge
qué cabrón
☝️ Fes clic a la imatge per obrir el vídeo a YouTube.

Infereixo, per tant, que en algun moment entre 1995 i 2006 vam començar a substituir el QUE pel QUÉ. Em fa l’efecte que ja no hi ha marxa enrere i que aviat serà considerat un tret dialectal indefugible.

Pareu l’orella i fixeu-vos-hi. No només en la parla d’altri. Comenceu per la vostra, que potser us endureu una sorpresa.